El capitalisme es troba, en aquests moments, sumit en la seva crisi més profunda des de 1929. Les principals economies han entrat en recessió i la gegantina bombolla especulativa construïda entorn de la Borsa i la financiarización de l’economia s’ha volatilitzat de forma traumàtica. L’estat Espanyol, sens dubte, no és una excepció, sinó tot el contrari: un dels escenaris principals de la descomposició socioeconòmica contemporània. Amb la paralització del seu mercat immobiliari (que havia centrat gran part del creixement anterior de la seva economia), la desocupació amenaça amb assolir cotes d’una magnitud inèdita, fent entrar a la societat espanyola en una dimensió desconeguda.
És en aquestes circumstàncies que, davant del fracàs de les receptes posades en marxa pel govern contra la crisi, el fantasma d’una nova (i dràstica) reforma laboral torna a planejar sobre el teixit social. Amb un sindicalisme majoritari adotzenat fins a nivells increïbles, tal recepta pot portar-se a la pràctica en qualsevol moment. Per molt que no vulgui reconèixer-lo Sabater, el molt possible fracàs del paquet lliurat als Ajuntaments (donar-li diners als ajuntaments és com posar al guillot a cuidar-se del galliner) a l’hora de reviure el creixement econòmic, al costat de la no ruptura conceptual amb l’univers neoliberal i l’atonia de la classe obrera portaran en aquesta direcció. Però comencem pel principi. Si pot plantejar-se, com s’està fent, la moderació salarial o la reforma laboral com a mesures anticrisi és perquè, en definitiva, el neoliberalisme no solament no està mort sinó que gaudeix realment de molt bona salut. Perquè l’essència real del neoliberalisme no és tan sola l’absència de regulació estatal o la globalització de l’economia (ja hem vist com les economies centrals han mostrat sempre un alt intervencionisme estatal i han sostingut sempre mesures proteccionistes amb referència als sectors econòmics que els han interessat) sinó una idea fixa que es defensa contra vent i mareja:
com la taxa d’estalvi dels rics és menor i la seva taxa d’inversió major, és preferible que aquests obtinguin una part gran de la renda nacional, doncs així reinvertiran en l’economia productiva el que els sobra, generant creixement i llocs de treball. La fal·làcia incita en aquesta perspectiva és majúscula: en una situació de clara sobreproducció des dels anys 70, la taxa de rendibilitat de les activitats productives s’ha mantingut molt baixa en el sistema capitalista. Els rics han preferit reinvertir els seus diners en garites com el del ja famós senyor Madof on, jugant a les piràmides amb informació
privilegiada, els donaven una rendibilitat molt més gran sense produir res. El resultat final el tenim davant dels nostres nassos.
Per això els rics (per exemple, els banquers) no van a reinvertir en l’economia real els diners que se’ls han regalat: ara han d’omplir forats i, a més en tot cas, l’especulació financera ha vingut donant rendibilitats més grans que la producció.